Va ser un dels més grans poetes en llengua catalana del segle XX.
Aquest distingit i recordat poeta va arribar al món en Burjassot, una província situada prop de l’emblemàtica ciutat de València. Durant els seua anys joves, fou ajudant al lloc de treball de son pare, la panaderia. També va treballar durament en una orfebreria. Va rebre una beca de estudis en la escola oficial de periodisme gràcies als seus continus esforços. Es va dedicar a la critica literària i cinematogràfica.
La seua primera obra escrita que el va donar a conèixer va ser: LA CIUTAT SUSURRADA, escrita a la ciutat a Cau d’Orella, al 1953. Es va procurar de un entorn rodejat de autoritats de la postguerra. Moltes de les seues obres, ja escrites, no van poder ser publicades, fins després que va morir Franco, ja que els temes principals dels que parlava aquest poeta eren poesies de sexe, amor, mort, fam, por, el poble i la terra, la alegria de viure, la preocupació civil i de la vida quotidiana.
Va ser un poeta que va publicar més de un centenar de llibres. Els seus últims moments els va passar a València en 1993.
Aquest té una obra molt diversa i dilatada, encara que és més coneguda la seua poesia , també va escriure novel·les , obres de teatre, guions de cine i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe. Sempre des de un punt de vista popular, quotidià, senzill, directe i inclòs vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, així com algunes obres les tornen a elaborar a partir de llibres o anotacions privades, com els manuscrits de Burjassot, cançoner o mural del País Valencià. Els va publicar en fragments o aquells poemes que considerava més adequats.
Les primeres aplicacions són “ciutats a acull d’orella” (1953) “La nit” (1956) “Donzell amarg” (1958) i “L’amat de tota la vida” (1966), que sols una petita recol·lecció de tot el que havia escrit fins a estos moments.
A partir dels anys setanta, va publicar amb més freqüència i va rebre nombrosos premis. Va publicar “Lletres de canvi” (1970) “primera audició” (1971), “l’inventari clement” (1971). En el 1971 va publicar dues obres molt importants. “La clau que obri tots els panys” (que conté “Coral romput” i el supervendes “Llibre de les meravelles “, tal vegada la seua obra més coneguda.
A partir de aquest moment comença a ser reconegut i es va publicar la anomenada obra completa, incloent “Recomane tenebres” (1972), “Les pedres de l’àmfora” (1974) “Manual de conformitats “ (1977) “Balanç de Mar” (1978) “Cant temporal” (1980) “Les homilies d’Organyà” (1984) que inclou el nou “Coral romput” “Versos per a Jackeley” (1983), “Vaixell de vidre” (1984) “La lluna de colors” (1986) i “Sonata d’Isabel” (1990).
De la seua prosa es destaca la novel·la “El coixinet” (1988), la obra teatral “L’oratori dels nostres temps “ (1978) i les seues memòries: “Tractat de maduixes” (1985), “Quadern de Bonaire” (1985) i “La pobra boja” (1988).
...a unes tres milles de la mar,
a la bandaoccidental del riu Guadalaviar,
sobre el qualhi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon
CANT A VALÈNCIA
PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella
--anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte...Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
COMENTARI DE TEXT
Vocabulari:
Solemne: seriós i majestuós.
Context:
Forma part de el llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Obra escrita a l'any 1971.
Significat:
En aquest poema l'autor es pregunta a sí mateix que per què no escriu sobre la ciutat de València. D’alguna manera acaba descrivint la ciutat ja que va parlant dels seus carrers, de l'escola, l'església, és a dir, d'elements d’aquesta. La va fer mentres es pregunta com començar a escriure sobre València, però tot i així acaba parlant dels seus elements quotidians que és el que més li agrada l'autor de la ciutat, la vida a València. Fa una descripció inconscient de la vida a València. A més a més el títol d'aquest poema va dedicat a ell, ja que quan diu Vicent es refereix a ell i quan parla de "tu" en el poema també es parla a sí mateix per això podem dir que s'auto-interroga.
Tema:
Estellés es qüestiona sobre perquè no escriu sobre València, si es demana que ho faça i té el vocabulari adient per a fer-ho.
Estructura:
No té una estructura per estrofes i està format per 54 versos. Els seus versos són tots alexandrins, de dotze síl·labes. En alguns que poden ser de tretze, es converteixen en dotze. Tot i tenir una mètrica, no té una rima, això vol dir que és de vers lliure.Podríem dir que té tres parts diferenciades.
La primera part aniria de la línia 1 fins a la 19, aquí l'autor es pregunta perquè no escriu sobre València si té les paraules.
La segona part la trobaríem de la línia 20 fins a la 46, en aquesta part Estellés en descriu inconscientment la vida quotidiana de Valèncis.
La tercera part va des de la línia 47 fins al final, en aquí l'autor retorna a esmentar el seu amor cap a la ciutat a València i que algun dia escriura sobre ella.
To poètic:
Estellés en aquest poema agafa un to no solemne, és a dir no vol ser seriós ni majestuós, ell mateix ho diu en el poema. Més endavant comença a variar cap a un to quotidià, ja que no hi posa èmfasi en el que diu i ho fa amb tranquil·litat i normalitat. Tot i així, en un moment donat agafa un to irònic i irreal ja que diu que el cant a València l'escriurà quan s'hagi mort (línia 11) i després retorna a un to quotidià com el del principi. Però a partir del final del poema (línia 47) agafa un to emotiu i íntim ja que parla de les coses quotidianes de València, però són les coses que fan que aquesta ciutat li agradi, a més a més utilitza un to directe ja que es parla clar a si mateix.
Recursos expressius:
Aquest poema no té un gran nivell de sonoritat ja que no fa gaires al·literacions, tot i que hi ha una gran repetició de paraules com "sense" o "València". Aquestes repeticions les fa per donar insistència en el que vol dir vol parlar del seu amor per València i ens ho repeteix per insistir, sobretot quan agafa el to emotiu, el mateix ens ho fa amb la paraula "sense" ja que d'alguna manera ens vol dir que no sap com fer-ho, aquestes repeticions de paraules es diu anàfora. Podríem considerar com a recursos la utilització de la segona persona del singular de tots els verbs, ja que estan tots en aquesta persona quan l'autor s'està parlant a ell mateix i tot el que diu va dirigit a ell. A més a més el títol ens ajuda a saber que el poema va dirigit cap a ell ja que Vicent, és el seu nom. Aquest tipus de recurs origina un diàleg interior que fa que l'autor es parla a sí mateix, però sense haver-ho de dir. Els adjectius no apareixen gaire només quan parla de com vol fer aquest cant a València i li posa els adjectius per descriure'l, però quan parla sobre els elements quotidians de València els adjectius no són molt presents. Com que parla d'elements quotidians utilitza un registre col·loquial i es poden veure algunes comparacions, a la línia 9 compara el seu cant com la sortida del sol ja que va creixent. Utilitza frases curtes, sense moltes complexitats ja que vol mostrar tranquil·litat i no fa gaires enumeracions. A més a més podem dir que el canvi de to, ja que passa de quotidià a emotiu, ens genera un anticlímax ja que canvia completament fins i tot fa unes exclamacions per donar èmfasi que contrasten amb el to quotidià del principi.
Conclusió:Amb aquest poema l'autor ens fa el cant a València indirectament parlant de les coses quotidianes que són les que més li agraden d'aquesta ciutat i ho fa mitjançant un diàleg interior, però també indirectament ja que està escrit amb la segona persona del singular i amb l'ajut dels diferents tons que agafa, li dóna diferents possibilitats de parlar d'un mateix tema.
